El teu tu davant l’ordinador, treballant i abarallan-te amb la puta disquetera
El teu tu cuinant super crepes i petits crepes, tots deliciosos
El teu tu movent-se al ritme de qualsevol música
El teu tu dient-me mil coses boniques a dos escassos centímetres
El teu tu tieta babejant i amb els ulls fora d’òrbita
Tots els teus tus que tu tens i que comparteixes amb mi, sense mi i amb tu mateixa: el puzzle de tu mateixa.
Petonassos a totes tu.
Marta
El JEM ja és aquí, ha vingut un més abans del que ens esperaven.
I de mentres ell va sumant dies, nosaltres anem creixent a passos de gegant al seu costat.
Quant d’amor!!!
Benvingut guaperes i visca les tietes!!
Petonassus
Ja sóc a Zaragoza, ciutat invaïda aquest estiu per milions de persones que venen a veure la ExpoZaragoza 2008, “la expo internacional sobre agua y sostenibilidad”.
I aquí comencen les primeres controvèrsies.
Zaragoza, coneguda peninsularment per la catedral de la Pilarica, es troba dividida en dos.
A una banda del riu (l’Ebre, que aquí és el Ebro), hi ha els defensors de la expo, aquelles persones i autoritats que veuen en ella un món d’oportunitats: de remodelació de la ciutat, d’atracció turística i econòmica, i d’espai de consens i exposició dels diferents punts de vista sobre la gestió de l’aigua.
I a escassos metres de distància, a l’altre banda del riu, hi ha aquells que es declaren anti-expo, argumentant el ridícul que fa la ciutat i el govern aragonès per organitzar un muntatge insostenible i incongruent a molts nivells i que ha malmès un espai natural vital per a la ciutat.
L’Ebre, l’artèria que divideix la ciutat en dos, ha estès dos nous ponts entre les dues ribes. No sabem si les persones els creuen i, si ho fan, en quina direcció.
Des del meu punt de vista, hi ha espais que valen molt la pena (Tribuna del agua, Pabellón puente, etc) per tots els debats, xerrades i informació interessants que ofereixen.
Hi ha d’altres espais que son interessants, però que no deixen de ser punts d’informació turística sobre un país o comunitat, que utilitzen l’aigua com a live-motive de la seva decoració.
I per últim, hi ha pavellons que son autèntics bazars o simples restaurants que ofereixen menús a 40 €.
La guinda del pastís el posen les diverses actuacions teatrals i musicals que s’ofereixen.
Per tot plegat, potser no era necessari crear aquest macromuntatge. Potser hauria estat millor recordar Zaragoza per algun tractat o carta sobre la gestió mundial de l’aigua, com Kyoto, i aprofitar els espais ja existents a la ciutat, promocionar-los i crear-ne algun de nou. Tot plegat em recorda una mica a Barcelona i el seu Fòrum de les Cultures.
Pero de moment, m’he fet del biZing i he anat pedalejant fins al centre d’un dels dos nous ponts. Cada vegada que entro a la expo el cap em bull, per tot el que aprenc i per tot el que em posa dels nirvis. Em quedaré aquí al mig a veure si tinc la oportunitat d’aturar als vianants i xerrar sobre el tema un ratico.
Seguim en contacte!
Marta
I continuen aquestes vacances atípiques, i aquesta vegada ha estat la muntanya la que ens ha acollit. La gent de sempre amb noves històries i nous pensaments. Regeneració interna a tope.
Saldes, al peu del Pedraforca. Les trementinaires de Tuixent. Gòsol i la botigueta. Josa i l’ermita mentre es fa de nit. Excursió al cim de la gallina pelada. La vall d’Ensija.
Bon temps i bon humor.
Això son “vacacions”!!!!
Ens veiem desde Zaragoza!
Petons,
Marta
I de peus a Cadaqués. Motxilla, cotxe i una tenda de campanya a última hora. Les podòlogues es dirigeixen a la Costa Brava!! Cadaqués et recorda a ses illes, no només per la parla, si no pels colors de la mar i el reflexe del blanc dels seus carrers estrets. Preciós!
Excursió de GR cap a Cala Jòncols, on si hi aneu, podeu trobar un dels garitos amb la sangria més perillosa del planeta, pedres i més pedres i un munt de vaixells expectants.
El camí no té desperdici, t’ofereix unes vistes increïbles del Cadaqués que s’allunya i una presència imponent del Cap Norfeu que s’acosta, zona restringida (per protegida) del Cap de Creus. La tornada, una drecera sense camí…argelaga, cardos, sol i ai, uiiiii!!!
Així comencen les vacances… platgeta, sol, mar…i bona companyia!!!
I una pregunta que la Neus m’incorpora i que fa més divertides les vacances… quin ha estat l’objecte inútil d’aquesta escapada? l’aïllant (per la seva no-presència) i les xiruques, per que amb la calor, els peus van dir que no 
Un petonas i merci!
Marta
(Facto de la Fe)
Tot just ara comença el cap de setmana, l’àrea de descans d’aquests dies que han estat plens de gent, de nervis, de feina i de festuki (molta son).
És curiós per que hi ha vegades que els dies passen amb certa monotonia, moviments sincronitzats que es repeteixen de dimarts a dissabte. I hi ha d’altres setmanes, en les que tot s’acumula, en les que les sorpreses i els imprevistos passen como pedro por mi casa.
I la veritat…., el que més em ve de gust fer ara mateix, és anar a la platgeta, deixar-me endur per les ones i alimentar la calma interna. I per això poso aquesta super-foto (que ha fet i potoshop-costumitzat la Lola), per que l’Oscar és un dels meus millors companys de mar, alegria i bon humor, amb el que vaig començar aquesta aventura aquàtica.
Per que, penso, que les relacions persona-mar-persona ténen un nosequè d’especial que et posen un somriure a la boca.
Així doncs, anem??
Into my arms, Nick Cave 1997 (the Boatman’s call)
Una vegada, quan era petita i estava asseguda davant la tele de casa (també en un sofà marró), em va sorprendre aquest videoclip. Em va impactar tant que s’em va quedar grabat en totes les neurones sensibles, intentant que quedés enregistrat cadascun dels tons i cadascuna de les imatges. I és que no n’hi ha per menys!!!
Avuí, després de tants anys, he tingut un moment de lucidesa i m’he adonat que el puc buscar al Youtube i veure’l tanes vegades com vulgui. I compartir-lo també en un sofà marró…
En fi.
Into my arms, llàgrimes de cocodril
Marta
Últimament està molt de moda el que es coneix com Skyline, que no és res més que la línia que dibuixa una ciutat, poble o indret en el punt en que entra en contacte amb el cel. La seva silueta o el perfil.
Moltes vegades prenem les ciutats com a punts de referència en les nostres vides, llocs ens els que hem crescut i viscut grans experiències, llocs on pensem que hem de morir. Podem viatjar per tot el món i conèixer indrets infinitament interessants. Però, si no és a força d’un exili, ens és fàcil poder indentificar aquell indret que forma part de nosaltres, en el que projectem les nostres vides.
És tracta d’aquella frase que coneixem més o menys: “jo soc de tal lloc però visc en aquell altre”. En definitiva, ens és fàcil reconèixer el nostre propi skyline.
Últimament, tinc l’Skyline confós, visc a Barcelona però soc de Mataró. I quan visc a Mataró sóc molt de Barcelona. I d’Andalusía, d’Extremadura… i fins i tot de la casa de la muntanya. Últimament, entre tanta incongruència, m’ha sorgit la idea d’un altre Skyline. Aquell dibuixat per un altre tipus d’afecte.
I aquest n’és un exemple. Falta un dels meus germans, la família política i tots els amics i amigues, coneguts i persones desconegudes, que formen la meva ciutat imaginaria. En la que he crescut, en la que creixo i en la que vull seguir creixent.
Quina sort!
Marta
De vegades quan hi ha mal temps, el millor és obrir les ales i deixar-se portar… com quan esperes que hi hagi mala mar per sortir a agafar ones…
És una altra manera de mirar-se les coses. Amb alegria!!
Avuí és l’aniversari de la Mamma!!
Petons
Marta
” Et pintaré unes teles de color vermell, per a que et puguis penjar i volar tant com vulguis…”
Dibuixar i redibuixar i, moltes vegades, donar un toc de color. Ha arribat la primavera i el vermell ha entrat a casa.
|
