El mar, el poder del mar…

(Facto de la Fe)

Tot just ara comença el cap de setmana, l’àrea de descans d’aquests dies que han estat plens de gent, de nervis, de feina i de festuki (molta son).

És curiós per que hi ha vegades que els dies passen amb certa monotonia, moviments sincronitzats que es repeteixen de dimarts a dissabte. I hi ha d’altres setmanes, en les que tot s’acumula, en les que les sorpreses i els imprevistos passen como pedro por mi casa.

I la veritat…., el que més em ve de gust fer ara mateix, és anar a la platgeta, deixar-me endur per les ones i alimentar la calma interna. I per això poso aquesta super-foto (que ha fet i potoshop-costumitzat la Lola), per que l’Oscar és un dels meus millors companys de mar, alegria i bon humor, amb el que vaig començar aquesta aventura aquàtica.

Per que, penso, que les relacions persona-mar-persona ténen un nosequè d’especial que et posen un somriure a la boca.

Així doncs, anem??

Into my arms

Into my arms, Nick Cave 1997 (the Boatman’s call)

Una vegada, quan era petita i estava asseguda davant la tele de casa (també en un sofà marró), em va sorprendre aquest videoclip. Em va impactar tant que s’em va quedar grabat en totes les neurones sensibles, intentant que quedés enregistrat cadascun dels tons i cadascuna de les imatges. I és que no n’hi ha per menys!!!

Avuí, després de tants anys, he tingut un moment de lucidesa i m’he adonat que el puc buscar al Youtube i veure’l tanes vegades com vulgui. I compartir-lo també en un sofà marró…

En fi.

Into my arms, llàgrimes de cocodril

Marta

El meu Skyline

Últimament està molt de moda el que es coneix com Skyline, que no és res més que la línia que dibuixa una ciutat, poble o indret en el punt en que entra en contacte amb el cel. La seva silueta o el perfil.

Moltes vegades prenem les ciutats com a punts de referència en les nostres vides, llocs ens els que hem crescut i viscut grans experiències, llocs on pensem que hem de morir. Podem viatjar per tot el món i conèixer indrets infinitament interessants. Però, si no és a força d’un exili, ens és fàcil poder indentificar aquell indret que forma part de nosaltres, en el que projectem les nostres vides.

És tracta d’aquella frase que coneixem més o menys: “jo soc de tal lloc però visc en aquell altre”. En definitiva, ens és fàcil reconèixer el nostre propi skyline.

Últimament, tinc l’Skyline confós, visc a Barcelona però soc de Mataró. I quan visc a Mataró sóc molt de Barcelona. I d’Andalusía, d’Extremadura… i fins i tot de la casa de la muntanya. Últimament, entre tanta incongruència, m’ha sorgit la idea d’un altre Skyline. Aquell dibuixat per un altre tipus d’afecte.

I aquest n’és un exemple. Falta un dels meus germans, la família política i tots els amics i amigues, coneguts i persones desconegudes, que formen la meva ciutat imaginaria. En la que he crescut, en la que creixo i en la que vull seguir creixent.

Quina sort!

Marta

Mal temps?

De vegades quan hi ha mal temps, el millor és obrir les ales i deixar-se portar… com quan esperes que hi hagi mala mar per sortir a agafar ones…

És una altra manera de mirar-se les coses. Amb alegria!!

Avuí és l’aniversari de la Mamma!!

Petons

Marta