Últimament està molt de moda el que es coneix com Skyline, que no és res més que la línia que dibuixa una ciutat, poble o indret en el punt en que entra en contacte amb el cel. La seva silueta o el perfil.
Moltes vegades prenem les ciutats com a punts de referència en les nostres vides, llocs ens els que hem crescut i viscut grans experiències, llocs on pensem que hem de morir. Podem viatjar per tot el món i conèixer indrets infinitament interessants. Però, si no és a força d’un exili, ens és fàcil poder indentificar aquell indret que forma part de nosaltres, en el que projectem les nostres vides.
És tracta d’aquella frase que coneixem més o menys: “jo soc de tal lloc però visc en aquell altre”. En definitiva, ens és fàcil reconèixer el nostre propi skyline.
Últimament, tinc l’Skyline confós, visc a Barcelona però soc de Mataró. I quan visc a Mataró sóc molt de Barcelona. I d’Andalusía, d’Extremadura… i fins i tot de la casa de la muntanya. Últimament, entre tanta incongruència, m’ha sorgit la idea d’un altre Skyline. Aquell dibuixat per un altre tipus d’afecte.
I aquest n’és un exemple. Falta un dels meus germans, la família política i tots els amics i amigues, coneguts i persones desconegudes, que formen la meva ciutat imaginaria. En la que he crescut, en la que creixo i en la que vull seguir creixent.
Quina sort!
Marta
